I a aquí, qui hi mana?

"Un estudio concluye que los imanes no son los líderes de las comunidades islámicas"

Sincerament, no he cregut mai que ho fossin, i potser tampoc en caldria haver fet un estudi. Ara, si això serveix per a què un becari es pugui treure un sobresou i pagar l'habitació de lloguer en un pis compartit, endavant els estudis/es!

De fet, la notícia continua dient:

"Los imanes, guías espirituales musulmanes, no son el modelo político que se sigue en las comunidades islámicas catalanas. Esta es la principal conclusión del estudio, encargado por la Fundación Jaume Bofill al antropólogo Jordi Moreras, que Editorial Empúries publica bajo el título Els imams de Catalunya..."

...i blablabla...

Per cert, què passa si parteixes en dos un imant? Jo, ni man recordo...

Font: El País (mirror)

Surrealisme en estèreo

Ahir mateix vaig anar a recollir les diapos per muntar els discos estèreo disparades amb la Meopta Stereo 35 que veieu a la imatge. Ja que per fi, al cap d'un any d'esperar i perdre alguna subasta, vaig aconseguir a eBay i a un preu decent el cutter Steomat 35 per tallar els trossos de pel·lícula. Ara, amb el joc complet(càmera, cutter, visor i diversos discos buits), provaré d'aconseguir algunes imatges estèreo com les que fabricava Viewmaster. I és que en el primer rotlle he tingut alguns problemes...

Pels que no sabeu de què va el tema, Viewmaster era una empresa que fabricava càmeres estèreo, visors i uns discos amb set parelles de diapositives estèreo. Aquests discos es venien com a records, igual que les tele-souvenirs, i amb imatges dels llocs més representatius de la localitat que es visitava. Però en estèreo. Si no heu vist mai cap bona imatge a través d'un visor de discos Viewmaster o cap de les altres variants que s'han fabricat des de principis del segle XX, no us podeu imaginar l'efecte de realitat que s'aprecia. Podeu trobar alguns anaglifs en aquest mateix bloc, o buscant anaglyph al Google. Però no és el mateix. En diapositiva la cosa canvia. Properament, els resultats de l'experiència...

Dades de la càmera Meopta Stereo 35:

Any de producció: 1970-1975

Lent:Mirar 25mm f/3,5 de focus fixe

Separació entre objectius: 64.5mm

Velocitat: 1/60 i B

Obturador de guillotina

Diafragma de 3.5 a 22

Comptador automàtic fins a 80 fotogrames(en parelles, total 40 fotos)

Pel.lícula de 35mm i fotogrames de 13.5x11.5mm (i la pel.lícula avança en diagonal)

Fabricada a Txecoslovàquia

T'estimo vaca

Qui és aquest senyor, que amb tant d'amor besa la vaca mentre acaricia les galtes bicolors de tant magnífic rumiant? Qui és aquest senyor que es presta a jocs zoofílics a temor de l'escarni dels veïns?

No, no és amor. Analitzem bé la imatge. Si voleu podeu clicar-la per ampliar-la una mica. Fixeu-vos en els músculs de la cara, en els que envolten la boca. Fixeu-vos també en els tendons del coll, i en general en l'expressió tensa, els ulls clucs... no els podria haver tancat més fort. Es temia una lleparada rasposa? Pensava en la seva dona coneguda en un xat?

A veure, xaval. No vas dir que sí a la foto? Doncs curra-t'ho una mica, no?

D'altra banda, si es tracta d'un muntatge m'encantaria veure la foto original del prota petonejant una nevera...

ACTUALITZACIÓ: tornant avui al súper m'he adonat que a la llet semidesnatada de Llet Nostra és una nena qui petoneja la vaca, i a la desnatada és una dona. Crec que es tracta d'una aposta del paio, d'una timba de pòquer, ... i va perdre, és clar.

La regla i l'estrès

Si llegiu atentament les primeres línies d'aquest fragment d'un article aparegut a El Punt i en coneixeu les dades de l'exemplar en què va sortir, podreu arribar a la mateixa conclusió que jo: L'article va aparèixer el dissabte 18.18 de novembre de l'any 1515.08, concretament a la pàgina 24.15 de l'edició número 1088.56, any 3.77, amb un cost per exemplar de 0.754 euros. Punt.

Font: El Punt edició digital (mirror)

Telerecords

O altrament dit visors turístics van ser molt populars a les botigues de souvenirs des dels anys 60 fins ben entrats els 80, encara que avui en dia hi ha llocs on se'n poden trobar de modernes. No hi havia cap poble o ciutat mínimament turístic que no disposés de les seves pròpies diapositives muntades dintre d'un petit televisor d'escassa qualitat (o també d'una maleta de viatge) on es mostraven les meravelles locals.

Gràcies a Càmeres i Col·leccions, al carrer de la Perla número 8 del barri de Gràcia de Barcelona, disposo dels tres models que podeu veure al meu compte de Flickr. Aquí mateix hi podreu veure la dispositiva escanejada tallada en forma de disc dels Pirineus, amb entranyables imatges com la de la boca sud del Túnel de Vielha poc després de la seva inauguració.

Poca més informació a Dabadaba i Teacuerdas?

Moviment perpetu

Examina la imatge. Falla alguna cosa, no? D'entrada, veiem un vehicle que funciona propulsat per la força magnètica de l'imant situat davant seu. Avui en dia costa poc veure que es tracta d'una màquina que no funcionarà mai, però no sempre ha estat així. Des de Leonardo, la famosa tortuga ninja del renaixement, un munt d'inventors més que no de físics ens han deixat esquemes i dibuixos de les seves màquines màgiques que, un cop activades, funcionen sense parar amb la pròpia energia que elles mateixes generen, sense que la pèrdua d'aquesta provocada per la fricció amb els seus components o el medi en què es troben afecti al seu moviment continu i infinit al llarg dels temps i bla, bla, bla...

Per cert, la cadena que es veu al vehicle de la imatge serveix per canviar la orientació de l'imant respecte l'enclusa per a modificar la velocitat del vehicle. Experts d'arreu el món s'han posat d'acord en que amb aquest mecanisme de cadena tant simple el conductor no seria capaç de fer girar un imant que alhora té la suficient potència com per atraure el vehicle.

Font: The Museum of Unworkable Devices

L'entramat del mural

Un mural diferent del qual en desconec l'autoria. Una obra sota sostre que a cop d'excavadora aconsegueix veure la llum al carrer Joan Blanques del barri de Gràcia de Barcelona.

A sota, sense enllaç, detall del mural:

Actualització a 6 de desembre del 2007: Imatge del dia abans que tapiessin el solar, amb bona perspectiva de l'entorn

Anaglifs publicitaris

A principis del segle XX els Laboratoires Bottu de París enviaven als metges catalans, com a mínim que jo sàpiga -imagino que també francesos- uns llibrets publicitaris que contenien quatre anaglifs i les corresponents ulleres de visionat. Darrere de cada imatge apareixia un missatge dirigit al metge en forma d'eslògan publicitari o en forma de carta.

Les temàtiques no eren molt variades. Alguns exteriors de pobles i ciutats, interiors dels museus de moda de l'època i algunes altres, no gaires, de caire científic.

La imatge de sobre ens mostra, segons la descripció, un "Esquelet de vella raquítica" :-) fotografiat al museu Depuytren de París. En algun altre anaglif hi apareixen exposats 15 esquelets de fetus humans per descriure, evidentment, l'"Evolució de l'esquelet fetal". Aquesta imatge, juntament amb quinze llibrets contenidors amb una seixantena d'anaglifs i algunes ulleres de visionat, fou propietat d'algun avantpassat meu. Confirmo ara mateix que simplement era metge, no va fer mai de model per a cap fotògraf...

Més imatges del llibret i complements al meu compte de Flickr.

"Chasque el botón ACEPTABLE"

Aquest primer banner me l'he trobat jo mateix aquesta setmana. No especifico per on navegava, tothom sap que les pàgines de física avançada són la meva debilitat.

El segon banner m'ha ajudat a entendre bé el missatge. De tota manera encara estic buscant el botó ACEPTABLE i no me'n surto... (Font: Hoygan.info)

L'anaglif i l'Anabuilder

Aquesta imatge és una primers anaglifs muntats amb el software gratuït Anabuilder, i també un dels primers que he fet. Ha estat realitzada disparant dues fotografies amb una Canon G9 movent-la lateralment uns 6 centímetres, que és aproximadament la mitjana de separació entre els ulls, per així poder crear un efecte de profunditat.

Clica a sobre de la imatge per a poder-la veure en relleu a una mida òptima. Necessitaràs unes ulleres de filtres blau i vermell.

Aluminio Anonimazo

És cert, totalment cert. No hi ha ningú que sàpiga de quin tipus d'alumini es tracta, a banda potser dels propis enginyers de Nokia. Potser parlaven d'alumini anoditzat... però els concedeixo un vot de confiança(així, por que yo lo valgo) i espero que breument tindrem més notícies d'aquest nou material que fins ara ens és tant desconegut per a la resta de la població mundial. Si aconseguíssiu desxifrar el misteri.... no ho digueu a ningú! És un secret!

Ho sabrà en Google?

Font: Personal Computer, novembre 2007 núm.58, pàgina 20

Compte amb els ninots de goma!

"Silbato, claxon, bocina..."

Segurament en Jaume del bar on esmorzo creia que l'entrepà de fuet m'havia produït un efecte típic dels opiacis i d'altres mandangues similars. I no, tan sols estava llegint un article sobre la perillositat d'algunes joguines introduïdes a la UE de manera irregular amb codis CE falsificats, i d'altres de legals que havien estat retirades del mercat pels propis fabricants.

Esmorzars i nens gratis?

I si no t'agraden els nens, o ja portes els teus de casa? També te'ls has de quedar? Quina manera tant poc divertida de fabricar persones...

Doncs no estaven malament...

Malgrat el nom, eren uns simples pastissos de poma. No eren tan dolents com el nom ens vol fer creure, encara que es tracti d'un producte d'Ikea.