La lluna en un kobe

Això hi havia avui prop del súper, una mica més a sobre de les galetes Príncipe: Si fins i tot se li veu el cul! No ens hem d'oblidar de les petites coses que ens envolten, com els Sugus i les plantes, els arbres, els amics...

Vaja... m'han tornat a posar un tripi al berenar...

P.S.: es busca fusell d'assalt automàtic o semiautomàtic per eliminar tots els Pares Noels que començaran a penjar dels balcons durant aquest mes. Compro o canvio per un dibuix. No m'apreteu, que les tisores de retallar les puntes de les fotografies m'han sortit carotes...

Autoretro 2008

Més del mateix com cada any, però pels drapaires com jo és una fita anual obligatòria; et ve amb el carnet de ferroveller. Més imatges dins de la imatge...

Ui que tard!

Mantenir un bloc és un rotllo, però alhora no irrita ni ocasiona cap tipus de dolor si no es tecleja amb força tot seient sobre d'un fregall d'alumini. És el que hi ha... En aquesta època es fa tard més d'hora del que venia sent habitual des de fa uns mesos i els vespres duren més pitis que mai. La llimona de plàstic de la nevera es manté impecable i hi continua donant un toc de color interessant al verdurer, però tota la resta és diferent. Vénen dies de nostàlgia, companyia, amor i fraternitat...



Sort que sempre ens queden les drogues dures per passar tot aquest tràngol...

Veig... fantasmes

Al bonic i petit bar Altamira del barri de l'Eixample he sofert de grat un petit viatge en el temps... d'aproximadament uns vint-i-vuit anys. He recordat un restaurant extremadament cutre i depressiu on algunes vegades paràvem amb els pares a sopar els diumenges a la nit, tornant de la masia cap a Barcelona, abans que obrissin la carretera de Rajadell que passa per l'estació.

Recordo aquest cartell penjat a la paret, al costat d'unes quantes copes de vés-a-saber-quin-torneig-rural i d'algun banderí turístic espanyol, el local il.luminat amb fluorescents sense pantalla i penjats amb cadenes, taules de melamina tipus "limoncillo" amb potes de tub cromat rovellat i, per amenitzar la barra, dos o tres pagesos vells, tots vestits igual, amb escuradents pla a la boca i cigaló a la mà. Sabates clares de reixeta, a partir d'aquí ja indescriptibles. Sense fil musical. Recordo veure a la tele uns dibuixos de la mascota dels JJOO de Moscú, el osito Misha, cosa que em permet situar la imatge en el temps. A la porta d'entrada, cortines de cadenes d'alumini anoditzat ordenades per colors. Un vell Heraldo color crema a la paret per comunicar-se amb la resta del món a través d'un cable negre grapat sobre el que abans havia estat una paret blanca.

I, sobretot, dins meu, una inoblidable sensació de diumenge al vespre. Prepara la cartera, que anem a dormir i demà, cap a l'escola.



P.S.: He estat capaç fins i tot de trobar el restaurant, aquesta teulada vermella del mig del mapa... beneït internet...

Suau inocenciada

No, aquestes coses no em motiven. I mira que m'agrada el nom de la gasosa d'Eroski-Caprabo (Blurs!... salut!). Però abans compro el suavitzant Flor que no pas l'Aire de Inocencia, em sap greu Ero...
Ampliant la imatge veureu que al costat tenen l'Aire de Rocío, i més amunt hi havia l'Aire de Marsella. L'Aire de Hamburguesa i Aire de Coche Nuevo encara no els tenen, però m'ha dit la Deisy, la de la secció Fruiteria i Xampús, que torni demà i li ho pregunti directament al transportista. I no sé què més m'ha dit que li comenti no-sé-què de la seva dona i la seva filla en un bordell. Crec que la Deisy me la té jurada des del dia que li tocava caixa i algú va descarregar uns litres de Biogàs. Això que li vaig dir que jo encara no havia dinat.

En fi...

Estimat diari...

Tot just arribo de sopar a fora. És divendres... ja dissabte més aviat, però demà m'he de llevar d'hora, cap a les 11. Com que he demanat un tallat al restaurant, em faré un parell de descafeïnats i en paus. Bona nit estimat diari.

Mandràgora i literachula

Un pal de dia. És el dia que em fa més maaandra de tot l'any. Ahir al Caprabo ja tenien un cubell amb roses al costat de la caixa, i per Sants ja hi vaig veure un parell de paradetes. Quins cullons... Per comprar coses que provenen de la sang d'una bestiola, personalment prefereixo la botifarra negra, just a la paret del fons, amb els pollastres precuinats. Per cert, que a Cal Emili de Rajadell en fan unes patates emmascarades que són la repera...!

Dit això, i si ens posem pesats en celebrar aquest dia, almenys fem la festa bianual, que encara no m'he acabat el llibre de l'any passat. Bé, s'ha de dir que és un llibre de receptes de cuina... Cuina per Solters... (WTF!) i no he passat de la vichisuàs. Amb el canvi de pis vaig eliminar el minipimer, i a un servidor no li entusiasmen els canells de tenista.

A la teletrès al matí feien espectacles variats en directe des de la plaça de Catalunya. Res de barres americanes... però estava a top(e), curull altrament dit. A quin insensat que no sigui un turista o Manchesterienc se li pot acudir avui passejar per les Rambles després de veure el panorama?

Demà, un cop passada la marabunta, i per complir com a bon ciutadà cultivat, baixaré al centru a comprar-me el llibre recopilatori del Professor Franz de Copenhague, que segur que aquest avui no cau.

Opis dei

Això passa per saltar-se les classes de filosofia... o per no entendre-les.

"Eh pavu, piya la birra kanem a la Revu a pintar una cosa kasemakudit brutaaal...!!"

Vist a la plaça de la Revolució, Vila de Gràcia, Barcelona

Dobles paraulotes

Resum: una jutgessa -i no "jutge" com escriuen, que només és masculí segons el GDLC- manté a la presó durant 437 a 455 dies, segons les fonts (?¿), a un pres que havia absolt, se suposa que per oblit, desídia, o el que vingui de gust dir-ne. Ha estat condemnada a pagar uns quants milers d'euros al ja expresidiari, a banda d'haver estat suspesa de feina i inhabilitada per ocupar qualsevol tipus de càrrec públic durant un anyet.

La jutgessa es diu Adelina Entrena. No trobo bé que encara estigui fent pràctiques ocupant un càrrec com el que ocupa(va). No mola deixar en trena a presos absolts...

Independentment de la curiositat nomasmàtica, el diari que publica aquesta notícia ens indica que 455 són els dies que va passar el pres a la trena, a raó de 235 euros el dia, ens surt un total de... 103.000?¿? Amb quants sugus s'ha de subornar el redactor en cap d'El Periódico per poder publicar un relat de ficció a la secció de Societat?

Font: El Periódico, 10 d'abril del 2008- Mirror

Que hi és la Paqui?

No ho entendré mai, i tampoc ho podré preguntar; el baix nivell de comprensió oral del propietari indú del paki del costat de casa -valgui la contradicció- m'ho impedeix. És on vaig a comprar elements tant necessaris com pizzes o Colaloques fora d'hores de Caprabo. Aquest senyor sempre tant somrient m'ha atès sempre, sempre, mentre xerra per telèfon. I no és el primer paki on em passa...