Catifa penitent

L'altre dia havia d'anar a l'Ikea. És que m'hi vaig comprar una catifa d'aquestes baratetes, i és ben sabut que el que és barat... és una tifa. Aquests grans magatzems de l'ai-que-es-trenca requereixen com a mínim un màster en enginyeria i nanotecnologia, no ja pel tòpic del muntatge dels seus mobles, sinó per l'anàlisi del producte, dels diferents components i del material, de les soldadures i els encaixos, per determinar els dies de vida que tindrà a casa nostra. El millor que s'hi pot comprar? Doncs productes monocomponents, homogenis, i de material conegut. Per exemple, un got de vidre, un bol de fusta... la veritat és que no se m'acudeixen més coses.

Tornant al tema, havia de tornar la catifa, ja que se'm va espatllar de seguida. No permet caminar endarrere ni de costat, àdhuc només endavant. Ho vaig provar diverses vegades, sempre amb resultat negatiu. Les instruccions ho deien clar: "La nostra catifa Rëslif permet caminar-hi en totes direccions i sentits". En fi, donant-hi voltes al tema, divagant sense sentit aparent, he fabricat aquest bonic retallable que podeu regalar per Reis a qui us faci més ràbia. Àdhuc.

Capipota

Res, tunteria al canto, aquesta vegada un nombre palíndrom o capicua al comptaquilòmetres de la meva estimada i soferta PX200 del '95. La foto està un xic modificada a fi que no es vegi la resta del plàstic del manillar, realment bastant guarrot de la pluja de fang d'aquest estiu. Un cop feta la foto i encara aturat he pensat: "Tampoc estic tant lluny de casa, si hi arribo abans que canviï el número "3" podria netejar una mica el manillar per fer una foto més xula. Encara em deu faltar més d'un quilòmetre, però potser si vaig molt ràpid... o mooooolt a poc a poc... arribo just-justet per fer la foto..."

No és curiós? De vegades el temps i l'espai no van junts. El comptaquilòmetres estava gairebé a punt de canviar i, parat en un gual -cosa que tant m'és, o sigui que m'és igual- pensava en com arribar a casa sense moure'm de lloc. Això significa que a vegades la ment se'n va pels puestos i no hi pots fer res...

...o potser significa que hauria d'haver estudiat una miqueta més.

Com més amics més andins

Ummm... no, segons aquest web, els Andes no es troben als antípodes de Barcelona, que és on vaig fer aquesta fotografia l'any 2002. Si no recordo malament, aquest locutori estava situat al carrer València prop de Calàbria, localitats que tampoc és troben als antípodes de la serralada andina. Aleshores... una feina de retolista així... es paga? Estan tots locus.

Bé, és ja la una i me'n vaig a andinar.

Pre-Entrenaments

Estava ahir parat al semàfor mentre anava a casa la family a endrapar la meva ració del dinar de Nadal. De cop, un vistassu encara amb son m'introdueix alguna cosa a dins del cap, una mena d'eslògan, una frase de la que trigaria... diversos segons a oblidar... Una mena de dejavú. De cop, m'adono que la sentència que remugava en realitat estava escrita en una cabina, just al meu costat.

I jo que penso: "Home, potser una mica de conversa, un Cacaolat, o simplement un hola-i-adéu. De tota manera, no crec que ens veiem, o sigui que no farà falta, però si es donés el cas... podeu estar segurs que l'usaria amb vosaltres, no fos cas que pillés alguna cosa..."

Revisió: No havia vist els dos punts després del "nosotros"... Això em va tranquilitzar una mica...!

La Nit de les Cadires Plegables

Avui serà una nit màgica. Serà la nit en què en molts pobles i ciutats un munt de cadires plegables abandonaran els seus domicilis habituals per fer una excursió... terrorífica... Les podreu veure ja post el sol pels carrers i places, avingudes i passatges, traslladant-se en processó, lentament i amb dificultats, fins a un habitatge ja oblidat, per a algunes desconegut, on seran desplegades i usades amb menyspreu per tota mena de gent. També per sogres golafres. Això passarà avui, però a casa nostra aquest succés no acabarà fins demà ja ben entrada la tarda.
Un cop l'excursió hagi acabat, la majoria d'elles gaudiran del merescut retorn a la seva llar, però no totes. Algunes, les més inútils, les que la llei de la natura i l'economia familiar va decidir arraconar a l'armari dels persidecasos, no tornaran.
Unes altres, les sueques, no resistiran l'ús intensiu de més de dues hores que patiran i les podreu veure demà al matí al carrer, vora els contenidors, desossades.

Preguem, germans.

Nàstic de plàstic

Mooola! Segons aquest article trobat aquesta setmana a La Vanguardia, els espanyols es poden considerar els individus més forts de tots els que es fan i es desfan, cosa que no és d'extranyar ja que no deixen de donar pel cul fer política sobiranista ni un sol moment. I és que amb un pes net de més de 420 tones cada bossa, una sola vella raquítica amb dues bosses i un enciam a cada bossa podria arribar a pujar escales amunt fins al seu setè pis un pes equivalent a un Fast Ferry d'Acciona Trasmediterránea. Ai, mira que els del Pepé sempre exagerant... Hamunt les hatxes, dhe passhada!

Leche, Cola-Cao, avellanas...

Si és que sempre passa el mateix... Tan malament estaven els pobres negrets que els han de dibuixar la felicitat a la cara? No pesen el mateix les faves de cacau?

Si us hi fixeu, a banda de marcar les boques -somrients- i aclarir les ombres, la dona s'ha convertit en una bonica noieta, han aparegut unes palmeres i el sol està situat en una posició menys dramàtica, per bé que més calorífica.

De tota manera, el noi continua portant a la samarreta un bonic dibuix gaudinià.

Radiadores Bordes

Sí.... bé.... de vegades l'aixeta va una mica dura, són difícils de pintar, l'escalfor s'escapa per la paret i fa ja temps se m'hi va quedar la serp enrotllada i no hi havia manera de treure-la d'una sola peça. Si com deia Dersu Uzala, totes les coses tenen ànima, sí que pot ser que siguin una mica bordes. Però se'ls ha de saber tractar, home, no cal anar dient-ho pels puestos...

Vist prop de la plaça de la Virreina, barri de Gràcia, Barcelona.

Cada dia maxigeixen més

Cada quant? Totes de cop? Han de ser cinquanta? No poden ser menys? Tinc por.

Ui quina poooor...

La Razón: "El Gobierno gasta en publicidad veinte veces más que en violencia de género"

Trobo molt bé esmerçar diners dels contribuents a publicitar els esforços fets i els resultats obtinguts durant l'etapa de govern. Bé, potser 684 milions d'euros no caldrien.... amb la de sugus que es podrien comprar amb aquests diners per alimentar els pobres pensionistes jubilats que no arriben a finals de mes!

El que ja no trobo tant bé és que, segons es desprèn del titular que publicava La Razón la setmana passada, el Gobierno Español promogui i/o practiqui la violència de gènere amb 32 milions de l'erari públic. Subvenciona potser els marits i esposes enfadats amb fantàstiques pistoles Taser? Els fa descomptes en els preus dels carburants? O potser els obsequia amb xecs regal de la secció de ferreteria del Corte Inglés?

Aviam, deixa'm acabar de llegir l'article sencer al seu fastuós lloc web a veure si en trec l'entrellat de tot això...

A quina hora dius que arribes?

Bé, senzillament es tracta d'identificar la ip de la connexió i associar-la geogràficament. A partir d'aquí, imagino que aleatòriament es presenten poblacions properes a la teva. Si no, ja sabem per què van santificar en Pere.

En aquest lloc web us diran la procedència geogràfica -i la política, però aquesta m'hi sobra- de la vostra ip, o sigui del lloc des d'on us connecteu en aquest moment.

Abecediari en calatà

Noooooo... no ens hem d'espantar! Hi ha coses que, de vegades, succeeixen i ningú en sap el per què. Amplieu la imatge i llegiu les dades que publiquen El Punt i El Periódico sobre el diari més llegit en català. Qui guanya? Ahhhh... depèn de les fonts.... ai, aquelles fonts...

Vist i llegit a El Punt i El Periódico del dimecres 12-12-07

Piratejant un TBO

Sí, piratejar és molt lleig i il·legal. I més en aquest cas que recentment es va editar una edició especial amb tapa dura dels invents del Profesor Franz de Copenhague (per si algú em vol regalar algu per Nadal). La tira que ens ocupa forma part de l'especial del TBO del 1958 titulat "Extra de piratas y náufragos". Si cliqueu a sobre de la imatge la podreu veure sencera.

Com a curiositat, en una vinyeta de la tira apareix el missatge que envia el nàufrag. Seguint les coordenades que escriu arribem en un punt de l'Atlàntic Sud gairebé equidistant de les costes de Sudàfrica i Brasil (Google Maps).

Collons, quin logo!

Sí, la soledat és dura, i un pis compartit també pot ser-ho. Què millor que amenitzar les vetllades amb bona companyia femenina, encara que sigui a compartir entre dos? Ai, Xavi i Joan... un anunci perfecte per als vostres propòsits: una tipografia amable, un vermell un xic apagat però imprescindible en publicitat, un preu més que raonable i unes quantes faltes d'horticultura ben col·locadetes...

Tot molt bé, molt macu i simpàtic! I a més, el logo de l'edifici.... aquest logo... és impressionant... molt currat... és la polla!

Vist al Bar Virreina de Gràcia, Barcelona

Quan jo era molt petit

A tall d'apunt personal, aquest sóc jo. Bé.... no exactament... aquest sóc jo quan era mooolt i molt petit. En realitat encara faltaven uns 75 anys per què nasqués, però alguna cosa de mi ja hi havia. La foto la dataria a finals del segle XIX o inicis del XX, estic en ellu. Mola que els propis avantpassats tinguessin el gust -i els diners- per utilitzar una tècnica pràcticament nova a l'època. No oblidem que la primera foto -un daguerrotip- que es va fer a Barcelona data del 1839(Ramon Alabern al Pla de Palau).

Actualització: essent la de la foto la meva besàvia, la imatge la dataria entre el 1893 i el 1900. DC, of course.

Escaraestacacatua?

És el que té la targeta sanitària: el seu codi comença amb les dues inicials dels cognoms. Aquesta és la meva, sí! I molt orgullós de la coincidència... Perquè del meu entorn conec un tio SOSO, una que no és gens PAVA, un GASA(ja més adequat), una MOPA que no neteja el que li toca, una COCA que està igual de bona i un SETI que toca de peus a terra.

Però jo els guanyo a tooooots!

Lliçons breus d'estadística

Tal i com es pot comprobar a la Viquipèdia, estadísticament la Ciutat de Vaticà és l'únic estat del món amb dos Papes per quilòmetre quadrat.

Mots ensucrats

Ens hem tornat tots gilipolles? O potser no he entès bé la pregunta... en realitat no pillo el so de VEO pel TDT, probablement me n'he perdut algun detall. De tota manera, pel meu compte, he trobat algunes paraules que em suggeria la imatge muda de la presentadora. Segur que me'n deixo alguna d'important!

Calla nen, no facis enrenault!

Sempre m'han agradat aquestes... "coincidències"... L'honorable Alfred Rodríguez Picó va ser l'home del temps que em va iniciar en el bonic joc dels llinatges casuals. Al cap d'uns anys va aparèixer en Josep Miralpeix, Director General de Pesca de la Generalitat el 1999, que culminà amb èxit la unió del nom amb el càrrec. Es preguen més coincidències, feu servir els comentaris.

Font: El Punt, 13 de setembre del 2007

In Catalonia, of course

Aquesta setmana es penjava a Youtube (vídeo) un fragment de la versió americana de "Sabes más que un niño de primaria". A la concursant se li pregunta de quin país d'Europa és capital Budapest. Respon que creu que es tracta d'una pregunta trampa, que creu que en realitat Europa és un país.... deixa anar un "crec que allà hi parlen francès". Molts coneixements no té la pobra, no és culpa seva sinó del país que l'ha educat, i entre Hungary i Turkey acabarà pensant que França, al cap i a la fi, hi té alguna cosa a veure en tot plegat pel tema de la Guia Michelin.

La imatge de sobre forma part d'un anunci de la Generalitat inclòs, en aquest cas, en dues pàgines senars consecutives del número 30 de la revista Time del 27 de juliol del 1992 que per sorpresa meva encara conservo.

Quant ens va costar la broma de dir-los als yankis que Catalunya es troba dins d'España?

I a aquí, qui hi mana?

"Un estudio concluye que los imanes no son los líderes de las comunidades islámicas"

Sincerament, no he cregut mai que ho fossin, i potser tampoc en caldria haver fet un estudi. Ara, si això serveix per a què un becari es pugui treure un sobresou i pagar l'habitació de lloguer en un pis compartit, endavant els estudis/es!

De fet, la notícia continua dient:

"Los imanes, guías espirituales musulmanes, no son el modelo político que se sigue en las comunidades islámicas catalanas. Esta es la principal conclusión del estudio, encargado por la Fundación Jaume Bofill al antropólogo Jordi Moreras, que Editorial Empúries publica bajo el título Els imams de Catalunya..."

...i blablabla...

Per cert, què passa si parteixes en dos un imant? Jo, ni man recordo...

Font: El País (mirror)

Surrealisme en estèreo

Ahir mateix vaig anar a recollir les diapos per muntar els discos estèreo disparades amb la Meopta Stereo 35 que veieu a la imatge. Ja que per fi, al cap d'un any d'esperar i perdre alguna subasta, vaig aconseguir a eBay i a un preu decent el cutter Steomat 35 per tallar els trossos de pel·lícula. Ara, amb el joc complet(càmera, cutter, visor i diversos discos buits), provaré d'aconseguir algunes imatges estèreo com les que fabricava Viewmaster. I és que en el primer rotlle he tingut alguns problemes...

Pels que no sabeu de què va el tema, Viewmaster era una empresa que fabricava càmeres estèreo, visors i uns discos amb set parelles de diapositives estèreo. Aquests discos es venien com a records, igual que les tele-souvenirs, i amb imatges dels llocs més representatius de la localitat que es visitava. Però en estèreo. Si no heu vist mai cap bona imatge a través d'un visor de discos Viewmaster o cap de les altres variants que s'han fabricat des de principis del segle XX, no us podeu imaginar l'efecte de realitat que s'aprecia. Podeu trobar alguns anaglifs en aquest mateix bloc, o buscant anaglyph al Google. Però no és el mateix. En diapositiva la cosa canvia. Properament, els resultats de l'experiència...

Dades de la càmera Meopta Stereo 35:

Any de producció: 1970-1975

Lent:Mirar 25mm f/3,5 de focus fixe

Separació entre objectius: 64.5mm

Velocitat: 1/60 i B

Obturador de guillotina

Diafragma de 3.5 a 22

Comptador automàtic fins a 80 fotogrames(en parelles, total 40 fotos)

Pel.lícula de 35mm i fotogrames de 13.5x11.5mm (i la pel.lícula avança en diagonal)

Fabricada a Txecoslovàquia

T'estimo vaca

Qui és aquest senyor, que amb tant d'amor besa la vaca mentre acaricia les galtes bicolors de tant magnífic rumiant? Qui és aquest senyor que es presta a jocs zoofílics a temor de l'escarni dels veïns?

No, no és amor. Analitzem bé la imatge. Si voleu podeu clicar-la per ampliar-la una mica. Fixeu-vos en els músculs de la cara, en els que envolten la boca. Fixeu-vos també en els tendons del coll, i en general en l'expressió tensa, els ulls clucs... no els podria haver tancat més fort. Es temia una lleparada rasposa? Pensava en la seva dona coneguda en un xat?

A veure, xaval. No vas dir que sí a la foto? Doncs curra-t'ho una mica, no?

D'altra banda, si es tracta d'un muntatge m'encantaria veure la foto original del prota petonejant una nevera...

ACTUALITZACIÓ: tornant avui al súper m'he adonat que a la llet semidesnatada de Llet Nostra és una nena qui petoneja la vaca, i a la desnatada és una dona. Crec que es tracta d'una aposta del paio, d'una timba de pòquer, ... i va perdre, és clar.

La regla i l'estrès

Si llegiu atentament les primeres línies d'aquest fragment d'un article aparegut a El Punt i en coneixeu les dades de l'exemplar en què va sortir, podreu arribar a la mateixa conclusió que jo: L'article va aparèixer el dissabte 18.18 de novembre de l'any 1515.08, concretament a la pàgina 24.15 de l'edició número 1088.56, any 3.77, amb un cost per exemplar de 0.754 euros. Punt.

Font: El Punt edició digital (mirror)

Telerecords

O altrament dit visors turístics van ser molt populars a les botigues de souvenirs des dels anys 60 fins ben entrats els 80, encara que avui en dia hi ha llocs on se'n poden trobar de modernes. No hi havia cap poble o ciutat mínimament turístic que no disposés de les seves pròpies diapositives muntades dintre d'un petit televisor d'escassa qualitat (o també d'una maleta de viatge) on es mostraven les meravelles locals.

Gràcies a Càmeres i Col·leccions, al carrer de la Perla número 8 del barri de Gràcia de Barcelona, disposo dels tres models que podeu veure al meu compte de Flickr. Aquí mateix hi podreu veure la dispositiva escanejada tallada en forma de disc dels Pirineus, amb entranyables imatges com la de la boca sud del Túnel de Vielha poc després de la seva inauguració.

Poca més informació a Dabadaba i Teacuerdas?

Moviment perpetu

Examina la imatge. Falla alguna cosa, no? D'entrada, veiem un vehicle que funciona propulsat per la força magnètica de l'imant situat davant seu. Avui en dia costa poc veure que es tracta d'una màquina que no funcionarà mai, però no sempre ha estat així. Des de Leonardo, la famosa tortuga ninja del renaixement, un munt d'inventors més que no de físics ens han deixat esquemes i dibuixos de les seves màquines màgiques que, un cop activades, funcionen sense parar amb la pròpia energia que elles mateixes generen, sense que la pèrdua d'aquesta provocada per la fricció amb els seus components o el medi en què es troben afecti al seu moviment continu i infinit al llarg dels temps i bla, bla, bla...

Per cert, la cadena que es veu al vehicle de la imatge serveix per canviar la orientació de l'imant respecte l'enclusa per a modificar la velocitat del vehicle. Experts d'arreu el món s'han posat d'acord en que amb aquest mecanisme de cadena tant simple el conductor no seria capaç de fer girar un imant que alhora té la suficient potència com per atraure el vehicle.

Font: The Museum of Unworkable Devices

L'entramat del mural

Un mural diferent del qual en desconec l'autoria. Una obra sota sostre que a cop d'excavadora aconsegueix veure la llum al carrer Joan Blanques del barri de Gràcia de Barcelona.

A sota, sense enllaç, detall del mural:

Actualització a 6 de desembre del 2007: Imatge del dia abans que tapiessin el solar, amb bona perspectiva de l'entorn

Anaglifs publicitaris

A principis del segle XX els Laboratoires Bottu de París enviaven als metges catalans, com a mínim que jo sàpiga -imagino que també francesos- uns llibrets publicitaris que contenien quatre anaglifs i les corresponents ulleres de visionat. Darrere de cada imatge apareixia un missatge dirigit al metge en forma d'eslògan publicitari o en forma de carta.

Les temàtiques no eren molt variades. Alguns exteriors de pobles i ciutats, interiors dels museus de moda de l'època i algunes altres, no gaires, de caire científic.

La imatge de sobre ens mostra, segons la descripció, un "Esquelet de vella raquítica" :-) fotografiat al museu Depuytren de París. En algun altre anaglif hi apareixen exposats 15 esquelets de fetus humans per descriure, evidentment, l'"Evolució de l'esquelet fetal". Aquesta imatge, juntament amb quinze llibrets contenidors amb una seixantena d'anaglifs i algunes ulleres de visionat, fou propietat d'algun avantpassat meu. Confirmo ara mateix que simplement era metge, no va fer mai de model per a cap fotògraf...

Més imatges del llibret i complements al meu compte de Flickr.

"Chasque el botón ACEPTABLE"

Aquest primer banner me l'he trobat jo mateix aquesta setmana. No especifico per on navegava, tothom sap que les pàgines de física avançada són la meva debilitat.

El segon banner m'ha ajudat a entendre bé el missatge. De tota manera encara estic buscant el botó ACEPTABLE i no me'n surto... (Font: Hoygan.info)

L'anaglif i l'Anabuilder

Aquesta imatge és una primers anaglifs muntats amb el software gratuït Anabuilder, i també un dels primers que he fet. Ha estat realitzada disparant dues fotografies amb una Canon G9 movent-la lateralment uns 6 centímetres, que és aproximadament la mitjana de separació entre els ulls, per així poder crear un efecte de profunditat.

Clica a sobre de la imatge per a poder-la veure en relleu a una mida òptima. Necessitaràs unes ulleres de filtres blau i vermell.

Aluminio Anonimazo

És cert, totalment cert. No hi ha ningú que sàpiga de quin tipus d'alumini es tracta, a banda potser dels propis enginyers de Nokia. Potser parlaven d'alumini anoditzat... però els concedeixo un vot de confiança(així, por que yo lo valgo) i espero que breument tindrem més notícies d'aquest nou material que fins ara ens és tant desconegut per a la resta de la població mundial. Si aconseguíssiu desxifrar el misteri.... no ho digueu a ningú! És un secret!

Ho sabrà en Google?

Font: Personal Computer, novembre 2007 núm.58, pàgina 20

Compte amb els ninots de goma!

"Silbato, claxon, bocina..."

Segurament en Jaume del bar on esmorzo creia que l'entrepà de fuet m'havia produït un efecte típic dels opiacis i d'altres mandangues similars. I no, tan sols estava llegint un article sobre la perillositat d'algunes joguines introduïdes a la UE de manera irregular amb codis CE falsificats, i d'altres de legals que havien estat retirades del mercat pels propis fabricants.

Esmorzars i nens gratis?

I si no t'agraden els nens, o ja portes els teus de casa? També te'ls has de quedar? Quina manera tant poc divertida de fabricar persones...

Doncs no estaven malament...

Malgrat el nom, eren uns simples pastissos de poma. No eren tan dolents com el nom ens vol fer creure, encara que es tracti d'un producte d'Ikea.