Catifa penitent

L'altre dia havia d'anar a l'Ikea. És que m'hi vaig comprar una catifa d'aquestes baratetes, i és ben sabut que el que és barat... és una tifa. Aquests grans magatzems de l'ai-que-es-trenca requereixen com a mínim un màster en enginyeria i nanotecnologia, no ja pel tòpic del muntatge dels seus mobles, sinó per l'anàlisi del producte, dels diferents components i del material, de les soldadures i els encaixos, per determinar els dies de vida que tindrà a casa nostra. El millor que s'hi pot comprar? Doncs productes monocomponents, homogenis, i de material conegut. Per exemple, un got de vidre, un bol de fusta... la veritat és que no se m'acudeixen més coses.

Tornant al tema, havia de tornar la catifa, ja que se'm va espatllar de seguida. No permet caminar endarrere ni de costat, àdhuc només endavant. Ho vaig provar diverses vegades, sempre amb resultat negatiu. Les instruccions ho deien clar: "La nostra catifa Rëslif permet caminar-hi en totes direccions i sentits". En fi, donant-hi voltes al tema, divagant sense sentit aparent, he fabricat aquest bonic retallable que podeu regalar per Reis a qui us faci més ràbia. Àdhuc.

Capipota

Res, tunteria al canto, aquesta vegada un nombre palíndrom o capicua al comptaquilòmetres de la meva estimada i soferta PX200 del '95. La foto està un xic modificada a fi que no es vegi la resta del plàstic del manillar, realment bastant guarrot de la pluja de fang d'aquest estiu. Un cop feta la foto i encara aturat he pensat: "Tampoc estic tant lluny de casa, si hi arribo abans que canviï el número "3" podria netejar una mica el manillar per fer una foto més xula. Encara em deu faltar més d'un quilòmetre, però potser si vaig molt ràpid... o mooooolt a poc a poc... arribo just-justet per fer la foto..."

No és curiós? De vegades el temps i l'espai no van junts. El comptaquilòmetres estava gairebé a punt de canviar i, parat en un gual -cosa que tant m'és, o sigui que m'és igual- pensava en com arribar a casa sense moure'm de lloc. Això significa que a vegades la ment se'n va pels puestos i no hi pots fer res...

...o potser significa que hauria d'haver estudiat una miqueta més.

Com més amics més andins

Ummm... no, segons aquest web, els Andes no es troben als antípodes de Barcelona, que és on vaig fer aquesta fotografia l'any 2002. Si no recordo malament, aquest locutori estava situat al carrer València prop de Calàbria, localitats que tampoc és troben als antípodes de la serralada andina. Aleshores... una feina de retolista així... es paga? Estan tots locus.

Bé, és ja la una i me'n vaig a andinar.

Pre-Entrenaments

Estava ahir parat al semàfor mentre anava a casa la family a endrapar la meva ració del dinar de Nadal. De cop, un vistassu encara amb son m'introdueix alguna cosa a dins del cap, una mena d'eslògan, una frase de la que trigaria... diversos segons a oblidar... Una mena de dejavú. De cop, m'adono que la sentència que remugava en realitat estava escrita en una cabina, just al meu costat.

I jo que penso: "Home, potser una mica de conversa, un Cacaolat, o simplement un hola-i-adéu. De tota manera, no crec que ens veiem, o sigui que no farà falta, però si es donés el cas... podeu estar segurs que l'usaria amb vosaltres, no fos cas que pillés alguna cosa..."

Revisió: No havia vist els dos punts després del "nosotros"... Això em va tranquilitzar una mica...!

La Nit de les Cadires Plegables

Avui serà una nit màgica. Serà la nit en què en molts pobles i ciutats un munt de cadires plegables abandonaran els seus domicilis habituals per fer una excursió... terrorífica... Les podreu veure ja post el sol pels carrers i places, avingudes i passatges, traslladant-se en processó, lentament i amb dificultats, fins a un habitatge ja oblidat, per a algunes desconegut, on seran desplegades i usades amb menyspreu per tota mena de gent. També per sogres golafres. Això passarà avui, però a casa nostra aquest succés no acabarà fins demà ja ben entrada la tarda.
Un cop l'excursió hagi acabat, la majoria d'elles gaudiran del merescut retorn a la seva llar, però no totes. Algunes, les més inútils, les que la llei de la natura i l'economia familiar va decidir arraconar a l'armari dels persidecasos, no tornaran.
Unes altres, les sueques, no resistiran l'ús intensiu de més de dues hores que patiran i les podreu veure demà al matí al carrer, vora els contenidors, desossades.

Preguem, germans.

Nàstic de plàstic

Mooola! Segons aquest article trobat aquesta setmana a La Vanguardia, els espanyols es poden considerar els individus més forts de tots els que es fan i es desfan, cosa que no és d'extranyar ja que no deixen de donar pel cul fer política sobiranista ni un sol moment. I és que amb un pes net de més de 420 tones cada bossa, una sola vella raquítica amb dues bosses i un enciam a cada bossa podria arribar a pujar escales amunt fins al seu setè pis un pes equivalent a un Fast Ferry d'Acciona Trasmediterránea. Ai, mira que els del Pepé sempre exagerant... Hamunt les hatxes, dhe passhada!

Leche, Cola-Cao, avellanas...

Si és que sempre passa el mateix... Tan malament estaven els pobres negrets que els han de dibuixar la felicitat a la cara? No pesen el mateix les faves de cacau?

Si us hi fixeu, a banda de marcar les boques -somrients- i aclarir les ombres, la dona s'ha convertit en una bonica noieta, han aparegut unes palmeres i el sol està situat en una posició menys dramàtica, per bé que més calorífica.

De tota manera, el noi continua portant a la samarreta un bonic dibuix gaudinià.

Radiadores Bordes

Sí.... bé.... de vegades l'aixeta va una mica dura, són difícils de pintar, l'escalfor s'escapa per la paret i fa ja temps se m'hi va quedar la serp enrotllada i no hi havia manera de treure-la d'una sola peça. Si com deia Dersu Uzala, totes les coses tenen ànima, sí que pot ser que siguin una mica bordes. Però se'ls ha de saber tractar, home, no cal anar dient-ho pels puestos...

Vist prop de la plaça de la Virreina, barri de Gràcia, Barcelona.

Cada dia maxigeixen més

Cada quant? Totes de cop? Han de ser cinquanta? No poden ser menys? Tinc por.

Ui quina poooor...

La Razón: "El Gobierno gasta en publicidad veinte veces más que en violencia de género"

Trobo molt bé esmerçar diners dels contribuents a publicitar els esforços fets i els resultats obtinguts durant l'etapa de govern. Bé, potser 684 milions d'euros no caldrien.... amb la de sugus que es podrien comprar amb aquests diners per alimentar els pobres pensionistes jubilats que no arriben a finals de mes!

El que ja no trobo tant bé és que, segons es desprèn del titular que publicava La Razón la setmana passada, el Gobierno Español promogui i/o practiqui la violència de gènere amb 32 milions de l'erari públic. Subvenciona potser els marits i esposes enfadats amb fantàstiques pistoles Taser? Els fa descomptes en els preus dels carburants? O potser els obsequia amb xecs regal de la secció de ferreteria del Corte Inglés?

Aviam, deixa'm acabar de llegir l'article sencer al seu fastuós lloc web a veure si en trec l'entrellat de tot això...

A quina hora dius que arribes?

Bé, senzillament es tracta d'identificar la ip de la connexió i associar-la geogràficament. A partir d'aquí, imagino que aleatòriament es presenten poblacions properes a la teva. Si no, ja sabem per què van santificar en Pere.

En aquest lloc web us diran la procedència geogràfica -i la política, però aquesta m'hi sobra- de la vostra ip, o sigui del lloc des d'on us connecteu en aquest moment.

Abecediari en calatà

Noooooo... no ens hem d'espantar! Hi ha coses que, de vegades, succeeixen i ningú en sap el per què. Amplieu la imatge i llegiu les dades que publiquen El Punt i El Periódico sobre el diari més llegit en català. Qui guanya? Ahhhh... depèn de les fonts.... ai, aquelles fonts...

Vist i llegit a El Punt i El Periódico del dimecres 12-12-07

Piratejant un TBO

Sí, piratejar és molt lleig i il·legal. I més en aquest cas que recentment es va editar una edició especial amb tapa dura dels invents del Profesor Franz de Copenhague (per si algú em vol regalar algu per Nadal). La tira que ens ocupa forma part de l'especial del TBO del 1958 titulat "Extra de piratas y náufragos". Si cliqueu a sobre de la imatge la podreu veure sencera.

Com a curiositat, en una vinyeta de la tira apareix el missatge que envia el nàufrag. Seguint les coordenades que escriu arribem en un punt de l'Atlàntic Sud gairebé equidistant de les costes de Sudàfrica i Brasil (Google Maps).

Collons, quin logo!

Sí, la soledat és dura, i un pis compartit també pot ser-ho. Què millor que amenitzar les vetllades amb bona companyia femenina, encara que sigui a compartir entre dos? Ai, Xavi i Joan... un anunci perfecte per als vostres propòsits: una tipografia amable, un vermell un xic apagat però imprescindible en publicitat, un preu més que raonable i unes quantes faltes d'horticultura ben col·locadetes...

Tot molt bé, molt macu i simpàtic! I a més, el logo de l'edifici.... aquest logo... és impressionant... molt currat... és la polla!

Vist al Bar Virreina de Gràcia, Barcelona

Quan jo era molt petit

A tall d'apunt personal, aquest sóc jo. Bé.... no exactament... aquest sóc jo quan era mooolt i molt petit. En realitat encara faltaven uns 75 anys per què nasqués, però alguna cosa de mi ja hi havia. La foto la dataria a finals del segle XIX o inicis del XX, estic en ellu. Mola que els propis avantpassats tinguessin el gust -i els diners- per utilitzar una tècnica pràcticament nova a l'època. No oblidem que la primera foto -un daguerrotip- que es va fer a Barcelona data del 1839(Ramon Alabern al Pla de Palau).

Actualització: essent la de la foto la meva besàvia, la imatge la dataria entre el 1893 i el 1900. DC, of course.

Escaraestacacatua?

És el que té la targeta sanitària: el seu codi comença amb les dues inicials dels cognoms. Aquesta és la meva, sí! I molt orgullós de la coincidència... Perquè del meu entorn conec un tio SOSO, una que no és gens PAVA, un GASA(ja més adequat), una MOPA que no neteja el que li toca, una COCA que està igual de bona i un SETI que toca de peus a terra.

Però jo els guanyo a tooooots!

Lliçons breus d'estadística

Tal i com es pot comprobar a la Viquipèdia, estadísticament la Ciutat de Vaticà és l'únic estat del món amb dos Papes per quilòmetre quadrat.

Mots ensucrats

Ens hem tornat tots gilipolles? O potser no he entès bé la pregunta... en realitat no pillo el so de VEO pel TDT, probablement me n'he perdut algun detall. De tota manera, pel meu compte, he trobat algunes paraules que em suggeria la imatge muda de la presentadora. Segur que me'n deixo alguna d'important!

Calla nen, no facis enrenault!

Sempre m'han agradat aquestes... "coincidències"... L'honorable Alfred Rodríguez Picó va ser l'home del temps que em va iniciar en el bonic joc dels llinatges casuals. Al cap d'uns anys va aparèixer en Josep Miralpeix, Director General de Pesca de la Generalitat el 1999, que culminà amb èxit la unió del nom amb el càrrec. Es preguen més coincidències, feu servir els comentaris.

Font: El Punt, 13 de setembre del 2007

In Catalonia, of course

Aquesta setmana es penjava a Youtube (vídeo) un fragment de la versió americana de "Sabes más que un niño de primaria". A la concursant se li pregunta de quin país d'Europa és capital Budapest. Respon que creu que es tracta d'una pregunta trampa, que creu que en realitat Europa és un país.... deixa anar un "crec que allà hi parlen francès". Molts coneixements no té la pobra, no és culpa seva sinó del país que l'ha educat, i entre Hungary i Turkey acabarà pensant que França, al cap i a la fi, hi té alguna cosa a veure en tot plegat pel tema de la Guia Michelin.

La imatge de sobre forma part d'un anunci de la Generalitat inclòs, en aquest cas, en dues pàgines senars consecutives del número 30 de la revista Time del 27 de juliol del 1992 que per sorpresa meva encara conservo.

Quant ens va costar la broma de dir-los als yankis que Catalunya es troba dins d'España?